1. |
Gall imperfecte
01:10
|
|
||
El somnífer d’un alcohol
deixa de fer el seu efecte,
quan el fuster, a quarts de nou,
és com un gall imperfecte,
la serra invoca un infern,
al meu carrer més infecte.
|
||||
2. |
|
|||
I torno a preguntar a l'escuma del nou dia
si sap quina és la bombolla
que s'enfila com si res cels a través,
“qué desfachatez,
quin rostre que tens, per Déu, pardiez,
voler volar tant temps”.
Faig el llançament d'una pedra amb tira-xines
cap al circ de les quimeres,
desafina el piano-còctel per diners,
qué desfachatez,
l'olor de nenúfar no se sent,
si fa pudor de fems.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic,
que no en treurem pas l'aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot,
i tot plegat serà tan ignot,
que no entendrem ni l'ou com balla.
Els quatre elements: aigua, gas, llum i telèfon,
la banal cosmogonia,
em menjo un pèsol i al cap em cau un test,
qué desfachatez,
ens passen factures com el temps,
tal dia farà un mes.
No hi ha res a ser sense mula a l'establia,
sense ciri a la masmorra,
com a mínim, cendra per deixar al cendrer,
el temps és guerrer,
reposa a la torre, ell va i ve,
no para ni que el matin, au vés.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà un embolic,
que no en treurem pas l'aigua clara.
Tu diràs que no, i jo sí a tot,
i tot plegat serà tan ignot,
que no entendrem ni l'ou com balla.
Tu diràs que sí, jo ho negaré tot,
i tot plegat serà tan bonic,
que ens portarem bé la contrària.
|
||||
3. |
El dia qualsevol
04:38
|
|
||
Un dia qualsevol, golàs per l’esquadra.
Un dia qualsevol, una tarda als toros.
Un dia qualsevol, la puta d’oros,
pinten bastos, vaig de copes, trec l’espasa.
Un dia qualsevol, dormim a les golfes.
Un dia qualsevol, detecto un bosó.
Un dia qualsevol, queixalo el radiador,
i les dents ens cauen però algunes floten.
Comences el dia ficant-te amb mi des que et lleves,
però acabes ficant-te al meu llit quan el dia s’acaba,
el dia que et vingui de gust fer un vermut, si em convides,
et trio el millor escuradents per a cada oliva.
Un dia qualsevol, em pica una ortiga.
Un dia qualsevol, infinites bromes.
Un dia qualsevol, arrenco a córrer,
i al tercer quilòmetre potser faig figa.
Un dia qualsevol, me’n vaig amb els maquis.
Un dia qualsevol, mato el teu drac.
Un dia qualsevol, em trec l’esparadrap
de la boca, però avui no cal que parli.
Comences el dia ficant-te amb mi des que et lleves,
però acabes ficant-te al meu llit quan el dia s’acaba,
el dia que et vingui de gust fer un vermut, et convido
a aquella petita bodega al costat del Molino.
Uns dies qualssevol no fan gaire nosa,
però el dia qualsevol, deixem de ser dos,
el dia qualsevol, disseco el teu gos,
tu m’abrigues, jo t’abrigo, amb una soga.
Començo el dia ficant-me amb tu des que em llevo,
i acabes ficant-te en un llit on t’abraça algú altre,
el dia que hi hagi un disgust marxaré amb un Vespino,
que a mi encara em queda camí, qui s’apunta a anar al bingo?
Que vingui qui vulgui,
demà fem un pícnic al búnquer.
|
||||
4. |
Bungalou
03:25
|
|
||
Porta una camisa florejada que fa estiu,
però al calendari del mecànic,
a més d’una noia que va amb topless,
es veu que estem a gener.
El mecànic parla del mal temps,
i ell torna en si, al cru hivern.
Ha decidit arreglar el cotxe i, sense pressa,
dirigir-se cap al bungalou,
molt a prop de Salou.
Vol estar sol.
Arriba, i el primer que fa
és prendre un carajillo
que li crema el paladar
i la paciència.
Se li trenquen les ulleres de sol
i això el posa de molt mala lluna.
El neguit li obre els ulls amb quatre escuradents,
el ventilador del sostre cau a trossos,
és molt lent penjar l’hamaca,
significa massa esforç,
els dos arbres semblen dos sequoies,
i tot ho veu monstruós.
Potser que prengui un còctel sota l’ombra
d’un desmai i pensi: “noia de Hawaii,
on és el teu pai-pai?”
Quan surt el sol,
s’aixeca i diu que ja n’hi ha prou,
i lloga un patí, pedala fort a cor què vols,
amb els dos braços fa una botifarra,
acomiadant-se de la petroquímica,
i se’n va mar endins a pescar,
amb la companyia santa
d’uns quants pelicans.
A Salou no hi ha pelicans,
però ell s’inventa el què calgui
per tirar com sigui endavant,
sempre endavant.
|
||||
5. |
Dona biònica
04:40
|
|
||
Ja fa un temps que intento veure
com funcionen els botons,
sí, els que tens a l’esquena amb connexions,
deixa’m mirar les instruccions.
Ja fa un temps que se’m disparen
uns quants neurotransmissors,
massa, massa dopamina, quin furor,
què t’indiquen els sensors?
Com m’agrada fer migdiades sobre el teu abdomen dur,
de cop se’m posen per corbata, si mous un puny.
Dona biònica, trenca’m el nas, menja’m la cama,
i retorça’m un braç, bonica dona, arrenca’m el cap,
tira’m un cable, i talla’l quan hi estigui penjat.
No et cal prendre amfetamines,
com pots tenir tants poders?,
tu ets la meva guillotina, el meu plaer,
va, estrangula’m que tinc fred.
T’estimo mantis religiosa, quan em decapites bé,
si em fas després el boca a boca, no sento res.
Dona biònica, fes-me un bypass, luxa’m la ròtula
i talla’m les mans, bonica dona, aixafa’m pels flancs,
i amb el raig làser, esquerda’m una còrnia ocular.
Ets la meva candidata,
sóc tan càndid que m’ho crec,
fins que saltis des d’un arbre cap al cel,
i no et vegi més el pèl.
Ja sé que tot sistema es penja, tant robòtic com humà,
ens reiniciem a la propera, no ens farem mal (o sí).
Dona biònica, extreu-me la sang, buida'm el pàncrees,
però la melsa, no tant, bonica dona, mutila'm el gland,
i manipula'm l'hipotàlem per ser un estrany.
|
||||
6. |
L'ham letal
02:26
|
|
||
I és que aviam, l’ham letal del dubte,
la galta, em pertorba i em rasca,
com la cua d'una rata.
I és que aviam, l’ham letal del dubte,
la galta, em perfora i em grata,
com el garfi d’un pirata.
Empenyent-me pel tauló,
cap al festí sàdic del tauró,
no sé com, no sé com, no sé com,
però el fill de puta em mata.
|
||||
7. |
Tristòria
02:48
|
|
||
Et tinc al cap, tu em tens al cap, no ens coneixem,
jo vull sorprendre el sortilegi, el teu immens
secret del dia, que de nit està despert,
cada matí d’hivern quan ens creuem.
Jo giro el cap, gires el cap, reconeixent
inexcusables coincidències i un adéu
imperceptible, tan subtil, entre les dents,
cada matí d’hivern quan tot és neu.
Fins que no esclati aquest martiri,
els carrers seran dels tímids
ocells que surten de la gàbia
i es perden pel cel obert.
Incandescent serà el suïcidi
de les mirades que et dediqui,
en la distància, les pestanyes
es toquen sense voler.
Jo cap allà, tu cap allí, ja som clatell,
el maleït trajecte, com gangrena el temps,
un tatuatge va emergint de dins la pell,
cada matí d’hivern que anem perdent.
Una hòstia al cap, al front, per no mirar endavant,
aquesta nit se’m fa de dia amb un fanal,
la sang em raja al meu voltant fent un bassal,
els meus matins d’hivern no tornaran mai.
Fins que no esclati aquest martiri,
els carrers seran dels tímids
ocells que surten de la gàbia
i es perden pel cel obert.
Incandescent serà el suïcidi
de les mirades que et dediqui,
en la distància, les pestanyes
es toquen sense voler, o volent.
|
||||
8. |
Monstres
03:30
|
|
||
Sembla mentida que els monstres,
me’ls trobi a cada cantonada,
és espantós, de sobte una gran iaia amb perruca
em trepitja i m’insulta, què passa?,
hi ha dies que et sorprenen de veritat,
i altres, que mira, tu, però no, ni fu ni fa.
Mira, recordo que un dia,
a casa van trucar a la porta,
insistentment, qui deu ser ara a aquestes hores
tan intempestives?, resulta
que era la veïna del davant,
amb una paella a la mà i els ulls en blanc.
Sembla mentida que els monstres
no tinguin ganes d’amagar-se,
no hi ha perdó, són uns cabrons fantasmes que espien
de nit i de dia, mal viatge,
no marxen ni amb pintura els condemnats,
si tanco els ulls, veig que també els tenen tancats.
Un altre dia un monstre
obrí els ulls com dos magnòlies,
“a sant de què, m’escrutes amb aquesta mirada
tan sanguinolenta?”, el paio
es va posar el dit índex dins el nas,
i, mentre guillava, em va dir “això ja ho saps!”
“Espera, com és que el teu nas m’és tan familiar?,
em sones, diria que ens hem vist desorientats,
a hores i llocs en què no es pensa en el demà”.
|
||||
9. |
Nòvia multidimensional
03:25
|
|
||
Ell té una nòvia multidimensional,
de dimensions poc costumistes i extra,
pels seus amics, aquest amor és fractal,
“no hi ha noia més estranya”, diu que va dir en Feynman.
Se li presenta amb un perfil orbital,
desapareix obliquament d’esquena,
quan menys t’ho esperes, es col•lapsa i fa un salt,
pot quedar alhora a Gràcia i la Barceloneta.
Fuig per passadissos, en mètriques de goma,
rectes curvilínies, rectilínies corbes.
Una membrana li cobreix tot el cos,
es mou aleatòriament i vibra,
té molta corda i un gran cor desimbolt,
un caràcter difusiu i d’estructura fina.
Ell sospitava que li era infidel,
li plantejà directament l’enigma,
“potser n’hi ha un altre en cada món paral•lel,
però aquests universos són encara teoria”.
Fuig per passadissos, en mètriques de goma,
rectes curvilínies, rectilínies corbes.
Ella té un nòvio massa quotidià,
ella té un nòvio que no viu a la frontera,
ella vol anar molt més a la seva,
ella li diu: “fuig, caníbal, del meu davant!”
|
||||
10. |
Cançó inútil
04:24
|
|
||
El dit petit del peu fa molta pena,
el dit petit del peu, crec que el perdrem,
evolutivament, les passarà canutes,
ja cal que es calci, que vénen els galindons.
L’apèndix té un caràcter rupturista,
el còccix és la cua que es perdé,
es pot donar el cas de qui té tretze costelles,
o mou l’orella amb un múscul curiós.
Totes les coses inútils d’aquest cos
són les imperfeccions que el fan d’estar per casa,
ara ja és possible moure l’esquelet,
com qui no pot parar de fer l’animal.
No pot parar de fer el cafre pel carrer.
Surt un queixal del seny per allà el darrere,
i un arrauxat dentista va i l’extreu,
allà on hi ha pèl, diu el refrany que hi ha alegria,
però segons sembla, no té cap altra missió.
M’encanten totes les coses inútils,
i, encara més, si formen part de tu,
una carícia ens posa la pell de gallina,
i, amb molt d’afecte, em veus defectuós.
Totes les coses inútils d’aquest cos
són les imperfeccions que el fan més suportable,
ara ja és possible moure l’esquelet,
sabent que en qualsevol moment pot fallar.
I no s’hi pot fer res, tot cau pel propi pes.
Ningú no en surt il•lès.
|
||||
11. |
Tornassol
02:44
|
|
||
El somriure del consol
comença a fer el seu efecte,
i el professor Tornassol
s’adorm tranquil entre espectres,
el seu pèndol no es mou,
al meu carrer igual d'infecte,
per fi tot s’omple de son.
Un
gos
treu
bava.
|
||||
12. |
Abellot
02:23
|
|
||
Abellot, abellot, tres lliris,
vas molt fort, això és un deliri.
Abellot, abellot, tres lliris,
vas molt fort, això és un deliri.
Tants anys olorant amb dubte les tres flors.
On s’ha d’aterrar? Interrogant,
però abans que es marceixi el teu port.
Abellot, abellot, tres lliris,
faux bourdon, faux bourdon, trois lis.
Abellot, abellot, tres lliris,
bumblebee, bumblebee, three lilies.
Tants anys buscant l’enigmàtica ferum.
On s’ha d’aterrar? Interrogant,
però abans que s’aturi el zum-zum.
Anys, planys, trajectòria tan plena d’errors,
ens enterraran, i qui sabrà
les flors que eren de plàstic bord?
Abellot, abellot, tres lliris,
abellot, va, no t’hi capfiquis.
Abellot, abellot, tres lliris,
carallot, passa a tot quisqui.
|
Streaming and Download help
If you like roger puig, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp